M'ha semblat interessant compartir aquesta notícia del diari ABC, del 3 de febrer, que es pot trobar al següent enllaç:
Tal i com diu el seu subtítol: España se ha convertido en un ejemplo a nivel mundial de que no siempre un mayor gasto educativo supone mejores resultados. A la notícia es desmenteixen tres explicacions que fins ara s'atribuïen als baixos nivells de l'Estat Espanyol vers la resta de països de la Unió Europea i aquestes són: el sou dels professors, la despesa del país en educació i les ràtios.
Segons la notícia, el salari inicial dels professors espanyols és més elevat que la mitja de la OCDE, s'inverteix el 21% més que la resta de països i la ràtio a vegades no supera les d'altres països amb millors resultats; les tres observacions porten a extreure aquesta conclusió.
Però també se'n deriven altres, doncs, què és el que falla aleshores? Segons el que s'observa, en aquesta notícia es posa el punt de mira en els professors, i per tant, resulta obvi pensar que per poder respondre a la pregunta hem de centrar-nos en el alumnes, ja que són els principals actors dels mals resultats; encara que també són les "víctimes" d'un sistema educatiu molt tradicional i obsolet, al cap a la fi resulta fàcil senyalar-los com a principals "culpables".
Tot i així, s'ha de fer una mirada més global i menys personalitzada, i pensar que potser un dels errors és el repartiment d'aquesta inversió, si partim de la base de que la quantitat que s'inverteix és correcta i no vinculant amb els resultats. Potser, aquest repartiment s'hauria de centrar en productes reals, en projectes amb prospectiva i caràcter de millora, que repercutissin en la millora dels resultats.
Tanmateix, destinar part dels pressupost a la formació i a la competència del professorat, perquè, deixant de banda ràtios i sous, aquests puguin exercir amb excel·lència la seva feina, faria que aquests resultats milloressin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario