Tal i com diu el seu subtítol: España se ha convertido en un ejemplo a nivel mundial de que no siempre un mayor gasto educativo supone mejores resultados. A la notícia es desmenteixen tres explicacions que fins ara s'atribuïen als baixos nivells de l'Estat Espanyol vers la resta de països de la Unió Europea i aquestes són: el sou dels professors, la despesa del país en educació i les ràtios.
Segons la notícia, el salari inicial dels professors espanyols és més elevat que la mitja de la OCDE, s'inverteix el 21% més que la resta de països i la ràtio a vegades no supera les d'altres països amb millors resultats; les tres observacions porten a extreure aquesta conclusió.
Però també se'n deriven altres, doncs, què és el que falla aleshores? Segons el que s'observa, en aquesta notícia es posa el punt de mira en els professors, i per tant, resulta obvi pensar que per poder respondre a la pregunta hem de centrar-nos en el alumnes, ja que són els principals actors dels mals resultats; encara que també són les "víctimes" d'un sistema educatiu molt tradicional i obsolet, al cap a la fi resulta fàcil senyalar-los com a principals "culpables".
Tot i així, s'ha de fer una mirada més global i menys personalitzada, i pensar que potser un dels errors és el repartiment d'aquesta inversió, si partim de la base de que la quantitat que s'inverteix és correcta i no vinculant amb els resultats. Potser, aquest repartiment s'hauria de centrar en productes reals, en projectes amb prospectiva i caràcter de millora, que repercutissin en la millora dels resultats.
Tanmateix, destinar part dels pressupost a la formació i a la competència del professorat, perquè, deixant de banda ràtios i sous, aquests puguin exercir amb excel·lència la seva feina, faria que aquests resultats milloressin.
Actualment estic realitzant les pràctiques a un institut de les Corts, on, com és lògic, es sent continuament el nom del Ministre Wert, així com la LOMCE, i es respira un cert aire d'indignació.
Un dia vaig veure que hi havia una fuletons informatius que tractaven sobre aquesta llei i que es titulavn "Propostes de millora de la LOMCE del Sindicat AMES", i després de fullejar-lo vaig decidir aturar-me i informar-me sobre què era aquest sindicat i quin era el seu tarannà.
Acció per la Millora de l'Ensenyament Secundari (AMES) es descriuen com un petit sindicat de professors de Secundària, que no tenen cap subvenció de l'Administració ja que són independents d'aquesta, i que s'encarreguen de tractar temes relacionats amb aquesta etapa educativa, així com proposar millores i parla d'allò que no funciona, en aquest cas, l'actual el sistema educatiu.
Buscant per la seva Web, vaig trobar un vídeo titulat "La educación tiene solución", dividit en tres parts (cadascuna d'elles tracta d'un tema diferent). En concret, aquí parlaré de la darrera, ja que em va recordar bastant a algún dels tants temes que van sortir a les Jornades de Pedagogia i em va cridar més l'atenció, i aquest és una de les propostes de la nova llei que ve en camí: L'establiment de les proves externes al final de cada etapa, una mesura indispensable. (en aquest cas, fa una defensa extrema d'aquesta metodologia).
Cal tenir present que el vídeo és antic, concretament d'Octubre de 2010, quan ja començava a sentir-se quelcom sobre aquestes "reformes", però tot i així, NO TÉ DESPERDICI!
En primer lloc, explicaré de manera resumida allò que diu el vídeo, i en segon lloc, tractaré de manera més crítica i reflexiva el seu contingut. A grans trets, podem resumir allò que diu en aquests ítems:
- Des de Europa es proposen objectius ambiciosos. Aquí es comenta que no es faci això si després no es mesura la realitat (segons diu el vídeo, es diu allò que es vol escoltar). "Los europeos tiene que atreverse a poner controles"
- Els joves no treballen perquè no saben el que es lliutar i superar-se, per això entren a feines, però els hi duren poc.
- El sistema no és exigent. La solució, doncs, és que ho sigui a partir de l'establiment de proves externes al final de les etapes (es posa d'exemple el cas del Batxillerat, que segons es diu, funciona molt bé gràcies a aquestes proves).
- Aquestes proves suposen una dificultat que comporta a l'estímul de superació sobre els alumnes, per tal de poder seguir dins els sistema educatiu. A més, els alumnes entraran més preparats a la següent etapa.
- També suposen que els professors recuperin la seva tasca d'ensenyar quelcom útil ("aquello que les haga superar la prueva") i no només tinguin la funció de control i supervisió de les aules. A més, també anima als professors a actualitzar els seus coneixements en base a allò que demanin les proves.
- Els centres també tindran, amb aquest sistema, un control objectiu anual, i segons es diu, això motivarà ja que "estaran siendo observados".
- Finalment, comenta que tot està a les nostres mans, ja que les lleis les fan els partits polítics, i som nosaltres els que els votem, i segons diu, nosaltres hem de votar a aquells partit polítics que en educació proposin l'establiment d'aquestes proves de control a cada etapa.
Tot plegat, i recordant allò que vam parlar a les jornades, em porta a diferents pensaments.
Per una banda, penso que aquest sindicat està bastant influenciat per una força política, sobretot s'evidencia en el darrer punt, i en aquest cas, per la força del partit popular.
Per altra banda, hi ha aspectes amb els que estic a favor, mentre que hi ha altres amb els que discrepo. Penso que és cert que si Europa planteja uns objectius en quant a educació, ha de mirar si s'assoleixen, però el més important, mirar quina és manera en que es fa o no, i posar-hi solució. També penso que és cert que hi ha una preocupació més per la imatge que no pas pel problema real.
Finalment estic d'acord amb que el sistema actual és poc exigent, i que en part, això porta als resultats que tenim.
Ara bé, no penso que l'establiment de tantes proves, cosa que recorda a aquell sistema de revàlides de l'època dels nostres pares, sigui la via per demanar més exigència, ni per aconseguir que els joves puguin mantenir una feina estable, hi ha molts altres factors que incideixen.
Potser sí que es podria donar el cas que aquesta pressió, en alguns alumnes portés a un major esforç que l'actual, però penso que allò que està defensant l'home del vídeo, és a dir, allò que defensa el Ministre d'Educació, es contrari al que volem ensenyar l'escola: la cultura de l'esforç, doncs penso que d'aquesta manera es fomenta la cultura de la pressió i l'exclusió (doncs en cap moment es parla d'aquells alumnes, que pel motiu que sigui, es surten de "la norma" i necessiten comprensió).
També penso que un bon professor, hi hagi proves o no, es preocupa per ensenyar i educar, per actualitzar-se i autoformar-se, i per tant, aquesta justificació no és defensa d'aquesta nova metodologia.
Potser s'ha de provar, potser ens hem d'equivocar per aprendre, però el que està clar és que hem fet dues passes endavant per fer-ne cinc enrere, que el poble no està sent escoltat, i que no s'està tenint en compte les necessitats socioeducatives per fer, com ja deiem a la conferència, aquesta reforma educativa que ens volen vendre com a reforma de l'educació.
L'entrada d'aquesta setmana es basa principalment en el tema que hem tractat a classe: la formació de persones adultes. Per fer-ho, he estat recercant informació a la xarxa, i he trobat un article que m'agradaria compartir en aquest espai ja que penso que aporta informació rellevant respecte els inicis d'aquest tipus de formació a nivell europeu i afegeix dos apartats finals que ens incumbeixen com a pedagogs: la situació d'Espanya i els reptes i propostes de cara el futur; cal dir però que aquest document data d'Octubre de 2004.
Educación de Personas Adultas.Situación Actual y Propuestas de Futuro, de M.L.Sarrate i M.V.Pérez de Guzmán, catedràtiques de la UNED, que es pot trobar en el següent enllaçhttp://www.mecd.gob.es/dctm/revista-de-educacion/articulosre336/re33603.pdf?documentId=0901e72b81248650, que és una publicació de la Revista de Educación nº 336, presenta l'Educació d'Adults com quelcom dinàmic i actiu i que s'ha d'anar adaptant als temps moderns. Després de fer un breu repàs de com ha evolucionat el concepte al llarg dels anys, comenta que una de les institucions que ha fet major feina vers aquest àmbit és la UNESCO, en quant a matèria internacional, ja que és un dels organismes que ha contribuït a impulsar i desenvolupar aquest àmbit a nivell internacional, creant conferències a molts països i presentant conclusions i millores.
Tot i així, tal i com es diu: "Las políticas educativas comunitarias no han sido tan homogéneas y coherentes como cabría esperar. Resulta interesante analizar la transformación experimentada y que ha supuesto pasar de meros es que- 46 mas utilitarios –en los que la formación se concebía sólo como un instrumento para la capacitación profesional–, a los planteamientos actuales –en los que la educación a lo largo de la vida ocupa una posición esencial y merece la formulación de estrategias de programación y desarrollo".
Però, com comenta més endavant, a l'any 1996 es va produir un esdeveniment de gran rellevància, l'Any Europeu de l'Educació Permanent, i la Publicació del Memoràndum sobre l'Aprenentatge Permanent, al 2000, ja que van ser dos grans intents de fer d'aquesta educació quelcom reconegut, doncs, per primera vegada es dedica un any europeu a l'educació, i específicament, a l'educació de persones adultes, en el que totes les nacions europees van tenir veu i s'aconseguia fer realitat aquest espai europeu d'aprenentatge permanent.
Resulta interessant veure com fa 11 anys, l'any 2000, la Comissió Europea es marcava uns objectius i prioritats per aconseguir que les persones adultes continuïn formant-se, com ara "facilitar l'accés de tots a l'educació" o "millorar la qualitat i l'eficàcia dels sistemes d'educació", aspectes que encara avui no s'han aconseguit...
També crec que és molt interessant veure com, en aquells temps (tenint present l'any de publicació) es deia que: "En los últimos tiempos, la política de la Unión Europea ha variado sensiblemente sus prioridades. El interés que el aprendizaje de la población adulta generó en los años noventa era consecuencia de la necesidad de mejorar, dados los elevados índices de desempleo, la «empleabilidad» y la adaptabilidad. En estos momentos, la situación es distinta: la Comisión Europea ha constatado la importancia de propiciar políticas integrales que permitan combinar mejor los objetivos sociales y culturales con los económicos".
Sembla doncs, que hem fet un pas enrere, i que de nou ens tornem a trobar en una situació en la que a formació continua, d'adults, permanent... torna a ser un pilar indispensable i prioritari si mirem les exigències del món laboral, cada cop menys estable i amb índex d'atur incalculables. Una dada que constata aquesta reflexió és la següent imatge; en ella es poden veure les necessitats que al 2004 intentava cobrir aquest àmbit formatiu, les mateixes que més d'una dècada després encara es mantenen.
Finalment, i llegint les darreres línies de l'article, on s'hi poden veure els reptes, penso que afortunadament es camina en aquesta línia, doncs actualment sí que es mira per les innovacions curriculars, pels mètodes pedagògics apropiats, i pel reconeixement d'aquesta formació.
El darrer dilluns va tocar sessió de Seminari de Textos. El tema principal
sobre el que tractaven les diferents lectures era l'abandonament i el fracàs
escolar, cadascun, però, des d'una òptica diferent i entenent de maneres
diverses ambdós conceptes.
Abans de passar a la segona part d'aquesta entrada,
m'agradaria fer una breu menció d'alguns aspectes del text que em vaig llegir
jo, ja que m'ajudarà a introduir algunes coses que tractaré més endavant.
Segons l'article Intervenciones dirigidas a la prevención del fracaso
escolar y abandono escolar:un estudio de revisión, de Miñaca i Hervás, el
fracàs escolar (tot i ser un tema de discussió actualment, i tenir diferents
definicions) s'entén com un factor de risc per l'exclusió social i
la pobresa. Tanmateix, es relaciona el fracàs escolar amb diferents
causes, entre d'altres, un dels factors al que es dona molta importància és a
la família, incloent el nivell socioeconòmic d'aquesta, la formació dels pares,
la implicació en el procés educatiu dels fills, etc. Un altre dels factors que
comenta és que els adolescents (doncs està centrat en aquesta edat) que
abandonen o fracassen és perquè tenen una atracció especial cap al
món laboral, donat que aquest els aporta una recompensa econòmica necessària.
Per altra banda, m'agradaria comentar una notícia que he
trobat a un pàgina d'Internet, anomenada Euroexpress, on s'hi poden trobar
moltes notícies de la Unió Europea referents a diferents àmbits. En aquest cas,
la notícia sobre la que vull parlar porta de titular: "España en
cabeza del abandono escolar" que data del dia 11 d'Abril. Es pot
trobar en el següent enllaç:
Tot i que el titular sembli que la notícia parlarà sobre
la situació espanyola davant del fracàs escolar, fa una comparativa de la
situació en la que es troben diferents països membres de la UE respecte aquest
ítem. També es fa un repàs de com ha evolucionat el % de cada país, així com la
relació que hi ha entre aquest tema i el factor de la immigració (ja que segons
diu, la poca o mala integració d'aquests alumnes als centres educatius fa que acabin
per abandonar), o entre d'altres, es comenta que la Comissió Europea revisarà
allò que ha fet cada país per prevenir i/o reduir el fracàs i proposarà mesures.
Davant d'aquestes dues informacions que he plantejat, em
sorgeixen diferents interrogants i reflexions...
Per una banda, crec que, com és evident, hi ha una
especial preocupació per aquest fet, per diferents factors. L'educació i la
formació dels joves n'és un, però també n'hi ha d'altres com es pot veure
en aquest fragment : "En este momento en el que Europa no sale de la
crisis reducir el abandono escolar es fundamental para evitar el impacto
socioeconómico que representa y las posibilidades de que los jóvenes caigan en
el consumo de drogas, el alcoholismo, o que tengan problemas de salud físicos y
mentales según dicen los expertos de la UE."
Tot i així, la situació en la que es troben molts països
de la UE, una situació de crisis i de retallades continues, i sobretot en
educació, fa que aquesta preocupació sigui difícil d'eliminar, doncs com ja
introduïa sobre el primer article, molts joves tendeixen a tenir una gran
preocupació vers els diners, ja que han de col·laborar econòmicament amb les
seves famílies per poder tirar endavant, i a més, moltes d'aquestes
famílies no poden fer front a les despeses que suposa l'educació, inclòs públiques,
donat que es troben en situacions precàries derivades de l'atur, la manca de
recursos...
A vegades, penso que aquesta preocupació per la nostra
situació al rànquing és excessiva i està enfocada a donar una imatge
internacional, ja que al meu parer, abans hi ha altres problemes d'arrel
que s'han de solucionar, doncs, com podem preocupar-nos del fracàs quan fins i
tot hi ha infants i joves que ni tan sols disposen dels recursos necessaris per
d'accedir a una educació de mínima qualitat? Com volem que les famílies dels
nostres alumnes tinguin implicació en la vida educativa quan han de passar
hores treballant per treure un sou? Com motivar als alumnes a què segueixin
estudiant si la situació futura s'acosta molt dura?
Amb tot això, no vull ni generalitzar ni justificar, ja
que no tots els casos són iguals, però sí que vull donar a entendre que al meu
parer ens trobem davant d'una situació molt complexa i en la que "el peix
que es mossega la cua..."; on hi ha moltes coses a canviar i molts factors
que "els de dalt" haurien de procurar canviar prèviament per tal
d'aconseguir els objectius que es persegueixen.
El
dimecres 13 de Març, ara fa ja tres setmanes, va tenir lloc la conferència de
Gustavo de Armas titulada “Panorama de l’educació bàsica a l’Amèrica Llatina”,
fet que ja ens donava una idea dels temes que es podrien arribar a tractar.
D’entre
les tres parts que va tenir aquesta conferència (1.Amèrica llatina i el Carib:
realitats i desafiaments compartits, 2. Anàlisi de la situació de l’educació en
la regió: accés, trajectòria i resultats, i 3. Les desigualtats com a característica
d’Amèrica Llatina), comentaré diferents aspectes que em van semblar molt
interessants.
-Per una banda, el conferenciant ens va mostrar
un seguit de gràfics que posen en evidència que el desenvolupament dels
diferents països que conformen l’Amèrica Llatina és molt diferent. És a dir, hi
ha una gran varietat de nivells i riqueses, que encara que no siguin evidents,
existeixen i es posen de relleu si mirem indicadors com ara la qualitat de
vida, o sobretot, l’índex d’escolarització. Això posa en evidència la gran
diferència que existeix entre els països que conformen aquesta part del
continent, cosa que durant la conferència es va repetir bastant, així com la
diferència en quant a nivells de vida i d’escolarització que pot existir dins d’un
mateix país.
-La poca inversió en educació que realitzen
alguns països sudamericans. Aquest fet em porta a pensar que hi ha molt poc mirament
en el futur i el desenvolupament d’aquests països, ja que de tenir present
aquest factor, des de “els alts càrrecs” es procuraria que els alumnes tinguessin
més possibilitats d’estudiar i s’intentaria reduir l’abandonament escolar. No
hem d’oblidar, però, que les condicions sociolaborals d’aquests països, així
com la seva mentalitat, fa que els infants sovint s’hagin d’incorporar al món
laboral a edats tempranes, i s’oblidi la importància del fet educatiu.
-Un altre dels factors que em va cridar l’atenció
va ser la importància que va donar el conferenciant a la desigualtat que
existeix entre la població d’un mateix país, ja que allà el més ric és molt
ric, i el més pobre és molt pobre.
-Per últim, G.Armas, va afegir un comentari que és
el que em porta a fer la reflexió que hi ha a continuació, ja que segons va
dir, actualment l’Amèrica Llatina està en un estadi de desenvolupament a molts
nivells, on estaven fa 50 anys els països desenvolupats d’ara.
Van
ser poques dades però carregades de informació i reflexions que em porten a
pensar, i sobretot realitzant l’assignatura que estem fent, que podem veure
moltes gràfiques, moltes informacions de diverses fonts, molts estudis a nivell
internacional...però que no hem d’oblidar que aquestes informacions són
purament dades numèriques, i que la visió personal d’algú que viu la situació
educativa concreta d’un país, ens pot aportar molt més que tot això.
Avui a classe hem estat parlant de la pedagogia comparada, i per fer-ho hem parlat de dues fonts molt importants per aquest objectiu. Per una banda, PISA (Programa Internacional para l'Avaluació d'Estudiantes), és un informe elaborat a mans de la OCDE, i per tant, de caire internacional, que té l'objectiu de passar proves a tots els estudiants menors de 15 anys de diferents països per tal de comparar resultats. Per altra banda, també hem parlat de la AIE (Associació per a l'Avaluació del Rendiment Educatiu), també de caire internacional, és una institució que s'encarrega de fer estudis comparatius a gran escala sobre el rendiment educatiu i els diferents sistemes.
Ambdues, i en coherència al que toca treballar a aquesta assignatura, presenten unes dades que ens ofereixen informacions sobre els diferents països que hi participen, i comparen les dades entre aquests. Però és ben cert que dins de cada país també hi ha diferències destacables.
És per això que en aquest bloc vull dedicar un espai a compatir informació sobre el CNiiE (Centro Nacional de Innovació i Investigació Educativa), ja que trobo interessant que també tinguem coneixença de les comparatives entre les dades de les diferents comunitats que composen l'estat espanyol. Tal i com es defineixen a la seva pàgina Web:
Tanmateix, una de les seves funcions...
Com podem veure, aquesta institució, la qual depèn del Ministeri d'Educació d'Espanya, té una missió semblant a les anteriors, però es centra en l'estat, encara que en alguns dels seus informes fa referència a altres països i es compara amb ells.
"El borrador de la futura Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE)suprime la educación para la ciudadanía democrática y los derechos humanos. Las organizaciones firmantes recuerdan que la Educación en Derechos Humanos y en justicia social, así como sobre las causas de la pobreza y la desigualdad son un elemento imprescindible para impulsar una ciudadanía activa y crítica".
A l'inici d'aquesta noticia, se'ns explica quina és la situació actual que es planteja a Espanya davant l'Educació per la Ciutadania. Com ja es ve parlant des de fa molt de temps, aquesta matèria, vol ser suprimida totalment del sistema educatiu espanyol, i canviada per una matèria anomenada "Educació cívica i constitucional".
Es passaria doncs de tenir-la com a matèria independent tant a la primària com a la secundària (tal i com indica l'informe de l'Eurydice treballat a l'aula) o un altra tipus de matèria amb un caire totalment diferent, ja que segons anunciava J.I.Wert aquesta nova assignatura pretendria “el coneixement de la Constitució, dels seus valors i les regles de joc que estableix, de les institucions espanyoles i de les institucions de la Unió Europea”.
"El Consejo de Europa recomienda claramente la educación para la ciudadanía democrática y los derechos humanos El Consejo de Europa lleva desde 1997 promoviendo y recomendando a los países de la Unión la inclusión de la Educación para la Ciudadanía Democrática y los Derechos Humanos en sus políticas educativas. Este organismo ha insistido en esta idea a través de numerosas recomendaciones, conferencias y declaraciones, entre las que destacan la Recomendación de Comité de Ministros relativa a la Educación para la Ciudadanía Democrática Rec(2002)12 y la Carta del Consejo de Europa sobre Educación para la Ciudadanía Democrática y la Educación en Derechos Humanos CM/Rec(2010)7. España no sólo ha firmado e impulsado dichos acuerdos, sino que en 2004, el mismo Partido Popular, también suscribió el Programa Mundial para la Educación en Derechos Humanos"
A més, aquesta reforma va contra el que dictamina el Consell d'Europa, i contra el que s'ha treballat durant tants anys, que en altres paraules podríem resumir com: aconseguir que l'escola sigui realment la preparació d'individuus per sortir a la societat i conviure de manera cívica i en harmonia.
És per això que actualment trobem un llistat molt extens d'organitzacions que han signat en contra d'aquesta possible reforma, i a més a més, demanen que es doni aquesta matèria a tots els nivells educatius.
Com quedarà Espanya a partir de l'aplicació de la LOMCE?
"La propuesta de ley nos aleja de Europa.
La nueva propuesta presentada por el Gobierno nos situaría años luz de Europa, donde la mayoría de países sí incluyen en sus currículos educativos contenidos de educación para la ciudadanía democrática y los derechos humanos. Según el último informe ‘Citizenship Education in Europe’ publicado por Eurydice en mayo 2012, la Educación para la Ciudadanía Democrática se ha incorporado todos los sistema educativos europeos en todas las etapas. Por su parte, los contenidos de derechos humanos están presentes en los currículos de más de 20 países europeos como Alemania, Dinamarca, Holanda, Portugal o Francia."
Aquesta notícia ja dona resposta a la pregunta plantejada. Com ja s'ha parlat en altres comentaris anteriors d'aquest blog, anem fent pasos enrere lentament que ens allunyen de la mitjana europea en molts aspectes. Se suposa que totes les reformes/plans/programes... que es fan serveixen per millorar la qualitat del nostre sistema, però realment no tenen un interès real en aquesta funció. De ser així, en el tema que avui estem tractant, hi hauria una preocupació per la formació de persones, i pel que sembla, això es vol substituir per l'adoctrinament d'aquestes persones.
La imatge anterior, extreta del diari la Razón, data de Març del 2010. En ella s'hi poden veure, per una banda, l'edat d'entrada al batxillerat i la duració d'aquest en els diferents països de la Unió Europea, i per altra banda, els percentatges d'abandonament escolar a l'etapa del batxillerat, en aquests mateixos països.
Cal dir que ens situem en el context temporal d'aquesta notícia, extreta d'aquest enllaç: http://www.hazteoir.org/node/29187, observem que es tracta d'un període governat pel Partit Socialista (PSOE). Com es pot observar, Espanya i Regne Unit (Escocia) són els països on tenia menor durada el batxillerat a l'any 2010. També és una dada rellevant el fet de que Espanya era un dels països amb major abandonament escolar en aquesta etapa. Però tot i així, el país que encapçalava la llista era Portugal, on la durada del batxillerat era de tres anys. Per altra banda, apropant-nos més a l'actualitat, he trobat una notícia que data de Desembre del 2011 (més d'un any i mig respecte l'anterior), extreta del segúent link: http://www.larioja.com/v/20111227/rioja-region/europa-apuesta-bachillerato-anos-20111227.html (Diari digital de la Rioja), i tan sols un mes després de que pugés al poder el Partit Popular (PP), el titular de la qual era: Europa apuesta por un Bachillerato de 3 años y el acceso a la universidad a los 19. En aquesta notícia, ja es començava a parlar de l'ampliació d'aquesta secundària postobligatòria, tema que encara avui està vigent, ja que trobem moltes notícies dels anys que segueixen, fins i tot, dels pocs mesos que portem d'aquest 2013, com és el cas d'una notícia cercada al diari digital Público.es amb data 26 de Gener de 2013 (http://www.publico.es/espana/418916/el-gobierno-quiere-el-bachillerato-de-tres-anos-para-2013), amb el següent titular El Gobierno quiere el Bachillerato de tres años para el 2013. I què vull transmetre amb tota aquesta informació que he exposat anteriorment? Doncs bé, les dades que he comentat no són més que una introducció per fer una reflexió entorn d'aquest tema. És evident que està passant quelcom al sistema educatiu espanyol, i les dades (tant quantitatives com qualitatives) ho demostren. En la primera notícia que he presentat es fa un estret lligam entre la durada del batxillerat i l'índex d'abandonament escolar del cas espanyol. Però com es pot observar, aquesta relació no hauria de ser estricta, ja que per exemple, en el cas portuguès la durada és major però és el primer país en el "ranking". Tanmateix succeeix amb Itàlia, on la durada encara és molt més llarga (5 anys) i és el tercer país amb un índex d'abandonament molt alt. En les notícies que segueixen veiem com el tema de la durada d'aquesta etapa és molt debatut (al meu parer massa) i és un tema que s'està arrossegant molt, i sobre el que es dóna moltes voltes d'ençà que va començar la polèmica. Tot plegat, em porta a pensar diverses coses...per una banda, crec que la primera notícia és una dada evident de que el problema no és tant la durada sinó la qualitat; qualitat que alhora va extremament lligada amb la formació del professors, amb les seves metodologies, amb els currículums escolars, amb l'implicació dels alumnes, però també amb l'implicació de les famílies. És a dir, no considero tant un tema que es solucioni ampliant els anys per tal d'aconseguir millors resultats, sinó un tema de revisió de la tasca real que s'està portant a terme en les aules (feina que de CAP MANERA ha d'estar en mans dels "de dalt"). Per altra banda, una de les altres coses que em porta a pensar és que el fet de que sigui un tema tan debatut per polítics i ministres d'educació (suposadament persones amb un gran enteniment de la temàtica i amb interès vocacional), és per qüestions purament econòmiques i socials. No vull ser ni radical ni extremadament negativa, ja que segurament si tingués major coneixement d'aquest fet potser veuria coses positives, però crec que interessa tenir a la població major temps escolaritzada, ja que això suposa una font d'ingressos considerable. A més, la situació laboral del país és molt pobre. Hi ha X llocs de treball per X treballadors, la resta de persones no hi tenen cabuda. La situació, doncs, encara s'agreuja si la segona X creix en quantitat. I una bona manera d'evitar aquest creixement és "retenir-los" al sistema educatiu. Per últim, el fet d'haver-hi afegit dades sobre els partits polítics es justifica perquè penso que cada partit escombra cap a casa, cadascú mira pels seus propis interessos, en comptes de mirar pels de la societat. Ja sé que no és res nou, però en altres països, cada cop que hi ha canvis d'aquest caire són respectats per altres governs posteriors, tan sols fen canvis per millorar. Per contra, aquí a Espanya cada cop que canvia el poder es fan reformes de cap a peus evitant que els membres reals del sistema educatiu puguin adaptar-se i provocant que la feina no sigui òptima, i és clar, així després som "famosos" pels nostres índex... En definitiva, potser tot aquest debat queda en el aire, i les "grans aportacions" del Sr. Wert queden en un no res, però tot i així, en cas de que es portés a la pràctica caldria mirar amb detall què és el que es donarà a cadascun dels cursos i quins seran els beneficis que això comportarà.
Parlant amb els meus pares sobre el fet educatiu, comencen comentant que hi ha un gran problema, i és que ells poden comentar el que els hi sembla l'escola d'abans des d'un punt de vista vivencial i subjectiu, però respecte el que és ara poden opinar des de fora, i que per tant, el seu punt de vista pot no ser del tot encertat.
M'expliquen que l'escola d'abans era una escola d'acord amb els temps que es vivien, i per tant, una escola que vivia sota l'adoctrinament del règim franquista: una educació marcada pel fort nacionalisme de la dictadura. Recorden una assignatura que els hi donaven a tots els cursos, "formación del espíritu nacional", en la que s'inculcava des de ben petits els ideals predominants. La disciplina era quelcom essencial, un ensenyament molt diferent a l'actual, molt rígid basat en els càstigs, tant psicològics com físics. Era una educació unidireccional, en la que l'alumnat era un subjecte únicament emissor i mai podia tenir la possibilitat d'expressió.
També parlen del tema religiós, doncs abans l'Església exercia un paper molt vinculant en l'educació i en la població. I remarquen la diferència amb l'actualitat, ja que temps enrere era impensable el fet de conviure amb persones d'altres religions.
Per últim, parlen de les escoles públiques i les privades, ja que antigament, la gran majoria d'escoles eren públiques, i les poques escoles privades que existien estaven reservades únicament per les famílies poderoses econòmicament. A més, era totalment gratuïta, no s'havia de pagar cap taxa, ni els llibres... Això sí, era el mitjà de control i adoctrinament més útil.
Però...Què pensen de l'escola actual?
La historia canvia quan comentem allò que pensen de l'escola actual. Creuen que el fet de que hi hagi tants canvis en les lleis educatives (provocats pels canvis de governs) fa que sigui molt difícil l'adaptació, tant dels mestres com de l'alumnat. A més, el fet de que cada comunitat autònoma tingui models educatius diferents, és enriquidor, però alhora complica l'aprenentatge i la integració d'aquell alumnat que per motius familias i/o econòmics ha de canviar de residència i territori.
També parlen de els alts índexs de fracàs escolar que es donen actualment, lligats a l'anterior aspecte que comenten, així com la llibertat ideològica de la que disposen els alumnes avui en dia, sobretot amb el tema religiós. Ja que de ser el contrari, la convivència seria difícil, donat l'increment de la multiculturalitat, fet que els sorprèn comparant amb temps enrere.
I jo, què crec de la nostra educació?
Al meu parer, penso que hi ha hagut molts avenços, sobretot tenint en compte allò que m'expliquen i conec del que era l'educació fa 50 anys. Tot i així, fent una mirada general als sistemes educatius d'arreu d'Europa, penso que encara queda molt camí per fer. Penso que l'escola actual s'està adaptant molt a poc a poc als canvis a nivell social, tecnològic i històric, ja que encara avui es segueixen reproduint models i mètodes d'ensenyament de temps enrere. És ben cert que donat el sistema polític actual, factor influenciant en el fet educatiu, permet una educació més lliberal i expressiva, en la que tothom tingui veu i vot, però si posem la mirada en els mètodes i estratègies pròpiament, veiem com aquella escola tradicional de la que poden parlar els nostres pares no dista tant d'allò que estem rebent nosaltres actualment.
És evident que cada país té les seves peculiaritats i una cultura (en aquest cas a nivell educatiu) amb una llarga història que costa de canviar, però també és evident, i es demostra en molts estudis, que s'ha de seguir avançant, sense posar "parches", buscant solucions reals.
